Manuel Arranz Herrero (Barcelona 1946 – Barcelona 1990)
Manuel Arranz Herrero va néixer el 1946 a Barcelona, en el si d’una família de classe obrera originària d’Aranda de Duero. Mentre treballava en una companyia d’assegurances, completà els seus estudis de batxillerat a l’Institut Maragall, en horari nocturn, i després desenvolupà els universitaris a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona entre els cursos 1963-1964 i 1967-1968. Després de prestar el servei militar a Ceuta, va obtenir el grau de llicenciat en Història General amb la tesi La inmigración en la Barcelona del siglo xviii, dirigida pel doctor Valentín Vázquez de Prada i presentada el setembre de 1970. Treballà entre juliol de 1970 i juny de 1972 com a corrector d’estil a l’editorial Plaza & Janés, implantada a Esplugues de Llobregat, i el curs 1970-1971 va ser contractat com a professor ajudant a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona. El 1971 emprengué la preparació de la seva tesi doctoral, dirigida pel doctor Pere Molas i presentada l’octubre de 1979 amb el títol Los profesionales de la construcción en la Barcelona del siglo xviii.
A partir de l’obtenció del grau de llicenciat, l’activitat laboral de Manuel Arranz es va desenvolupar principalment, primer, entre els cursos 1970-1971 i 1982-1983, a la mencionada Facultat de Ciències Econòmiques, on va impartir classes d’història econòmica mundial i d’Espanya, i, a partir de febrer de 1985, a l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, on li fou encarregada l’organització de l’Arxiu, que va dirigir fins al seu traspàs prematur el 22 de desembre de 1990.
Els seus coneixements històrics, el domini de les tècniques de recerca i la vocació difusora de la cultura històrica foren apreciades de manera creixent per altres entitats, que li feren diversos encàrrecs puntuals, entre els quals es poden destacar, per ordre cronològic: el projecte per a l’ampliació del discurs del Museu d’Història de la Ciutat per a les Edats Moderna i Contemporània, encarregat pel director de l’entitat Frederic-Pau Verrié i concebut amb Ramon Grau i Marina López al llarg de l’any 1982; les diverses col·laboracions en les activitats de difusió del mateix Museu durant la segona part de la dècada de 1980; l’exercici com a professor d’Història de Catalunya i Coneixement de Catalunya a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, 1983-1985; l’estudi històric de l’administració municipal barcelonina en el marc dels treballs preparatoris de la nova Carta Municipal de la ciutat, fet en col·laboració amb Ramon Grau i Marina López l’any 1987; i el treball d’arqueologia industrial consistent en la documentació historico-arquitectònica del Sector Avinguda Icària-Passeig de Carles I, àrea afectada pel projecte dels Jocs Olímpics a celebrar el 1992, on va actuar, juntament amb Xavier Güell, com a coordinador d’un important equip de recerca, labor desenvolupada entre juliol de 1987 i juny de 1988 per encàrrec de Vila Olímpica, SA.
Historiador vocacional, Arranz combina en la seva obra una exigència de rigor en la fonamentació documental de les afirmacions amb una ferma voluntat d’adreçar les investigacions cap a l’estudi i la reivindicació dels estrats populars de la societat barcelonina i catalana. Si la primera dècada d’activitat, els anys 70, estigué presidida per la preparació de la tesi doctoral, a la segona la seva producció escrita es diversificà en dues direccions principals: d’una banda, cap a la producció d’escrits de síntesi i divulgació sobre la història local, sobretot en relació amb Sant Martí de Provençals, exercint un lideratge natural dins el moviment associatiu del Poble Nou, i amb Esplugues de Llobregat, en qualitat d’arxiver municipal; i de l’altra, vers la realització d’estudis monogràfics de més abast, principalment sobre l’arquitectura i l’urbanisme barcelonins, entre els quals destaquen els llibres –fruit d’encàrrecs institucionals– El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica, 1984 (en col·laboració amb Ramon Grau i Marina López), El palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona, 1987 (en col·laboració amb Joan Fuguet) i La Rambla de Barcelona. Estudi d’història urbana (treball inacabat que fou publicat pòstumament el 2003).
La seva àmplia labor investigadora, desenvolupada assíduament en diversos arxius, i principalment a l’Històric de la Ciutat de Barcelona, l’Històric de Protocols Notarials i el de la Corona d’Aragó, sense excloure els de la Catedral i Diocesà a la mateixa ciutat ni altres de fora, com el General de Simancas, unida a un caràcter obert i una gran generositat, féu de Manuel Arranz un conseller de gran utilitat per als seus col·legues i un mestre per als investigadors novells, especialment per a aquells que adreçaven llurs interessos vers la història setcentista.
A un impecable domini de la llengua castellana, Arranz unia –ja abans d’encetar els estudis superiors– un magnífic control oral i escrit del català, infreqüent en aquell temps fins i tot entre els catalans de soca-rel. Aquesta condició de bilingüe perfecte, que aprofundí encara pel que fa al lèxic de les arts de la construcció arran de les seves recerques, li permeté, entre altres coses, guiar molt de prop la versió al català de la segona part de la seva tesi doctoral, consistent en un repertori de professionals de la construcció setcentista, que prengué forma de llibre independent amb el patrocini del Col·legi d’Aparelladors de Barcelona sota el títol Mestres d’obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle xviii. Malauradament no en pogué veure el resultat, aparegut a començament de l’any 1991, ni, molt menys encara, la publicació, també en versió catalana, de la primera part de la tesi, auspiciada per l’Arxiu Històric de la Ciutat el 2001, amb el títol La menestralia de Barcelona al segle xviii. Els gremis de la construcció. Aquests retards en la publicació de la principal obra de recerca de Manuel Arranz n’han diferit també la influència plena. Si bé és cert que el cicle d’assimilació de les aportacions en historiografia sol ser llarg, en aquest cas el retard ha estat dramàtic, perquè ha privat l’autor dels beneficis que n’hauria pogut obtenir, no sols en termes de reconeixement personal, sinó també –i sobretot– de nous estímuls i oportunitats per continuar contribuint al progrés historiogràfic.
Actualment, la seva autoritat és reconeguda en els aspectes centrals abordats per la recerca doctoral –biografia dels mestres d’obres i fusters, evolució del sistema productiu i de les condicions de treball a partir del model gremial, cultura professional dels constructors, mentalitat menestral, etcètera–, així com en l’àmbit de les realitzacions arquitectòniques i urbanístiques a cavall del barroc i el neoclassicisme a Barcelona i a la resta de Catalunya. De la seva tesi de llicenciatura, que ha restat inèdita, deriva tanmateix, més especialment, un fil de recerques i reflexions sobre l’articulació del territori català amb la seva capital durant el segle xviii, en termes de fluxos migratoris, evolució d’infraestructures i integració econòmica; matèria que escollí com a substància de les seves sintètiques aportacions en diverses reunions científiques, i especialment de les quatre comunicacions als congressos d’història de Barcelona el 1982 i el 1985 i d’història moderna de Catalunya el 1984 i el 1988. Algunes d’aquestes visions macrohistòriques han assolit una certa influència, sobretot la que remarca la importància de la demanda estatal, i específicament militar, en el desenvolupament dels negocis locals després de 1714.
Ramon Grau, desembre de 2015
